Seu Electrònica                   infotorrentada.cat

971 83 83 93

Itinerari Salvador Galmés: Sant Llorenç

Descripció de l’itinerari de Salvador Galmés

Flor de card és una de les novel·les més conegudes de Salvador Galmés (1876-1951 Sant Llorenç des Cardassar ) un dels narradors més representatius de la narrativa catalana rural modernista a Mallorca. A les seves narracions descriu vida i costums de la societat que l’envolta.

Proposam recórrer una ruta per Sant Llorenç, tot fent esment a descripcions que l’escriptor ens dóna a la seva novel·la Flor de Card, on els protagonistes són dos adolescents que comparteixen la descoberta de la vida a la societat rural mallorquina de finals del segle XIX.

A continuació presentarem un poc de la seva biografia i de com arriba a descriure amb una prosa plena de detalls minuciosos la vida al seu poble.

Salvador Galmés és un dels narradors més representatius de la literatura catalana a Mallorca anterior a la guerra civil. Aquest autor, que va néixer l'any 1876 i va morir l’any 1951 a Sant Llorenç, descriu en les seves obres la vida i els costums d’uns avantpassats que, tot i la distància en el temps, ens són ben propers. Entre les obres que ens han pervingut amb més vigència es troben la novel·la Flor de Card i les seves narracions breus, entre les quals destaquen La dida, El garriguer d'Infern i Entre dos mons.

S’ha assenyalat que Salvador Galmés és l’autor més característic de la narrativa rural modernista a Mallorca. Els seus personatges, éssers marginats i tràgics, i les connotacions que extreu d’un paisatge feréstec i indòmit, donen als seus relats força intensitat.

A partir d’aquestes obres, l'acció de les quals es localitza ben sovint a punts que es poden reconèixer de la geografia mallorquina, Salvador Galmés ens dóna una visió ben personal del moment que li ha tocat viure. Els relats més reeixits, tanmateix, situen l'acció a Sant Llorenç des Cardassar, el poble en què va néixer i va morir.

"En el llevant de Mallorca, dins una vall ignorada i monòtona hi ha un Cardassar. Allà hi he cullida la "Flor" que avui vos present. És humil, incolora i inodora, rasposa i rodejada d'espines.No dóna gran cosa més l'agre de la terra! Però pentura dins son sin eixut i pobre s'hi és congriada qualque llavoreta -menja predilecta de les caderneres- i vet-aquí el motiu d'haver-me imposat el treball de cullir-la i presentar-la-vos. Si no la refuau, sobretot si proporciona una mica de satisfacció a la vostra fam de bellesa i d'ideal, el treball no serà estat debades i ja se dóna per ben pagat."

Plaça de l’Ajuntament de Sant Llorenç. Podem iniciar l’itinerari en aquest punt, tot centrant-nos en la figura de Salvador Galmés. 

1. Carrer Major i Carrer Nou

Tradicionalment, els carrers havien estat lloc per al joc i la festa, per a l’esplai màgic dels infants: “Els menuts, jugant pacíficament fins aleshores dins els corrals amb bronidissa temorega, sortien al carrer, presos d’una juguera maleïda…”.

Si de laPplaça de l'Ajuntament, de construcció relativament recent, giram cap al Carrer Major, ens situam a l'artèria principal del poble, que concentra el major nombre dels bars i d'establiments comercials:

"Cansats de caminar i estar drets, s'aturaren a ca una de les amigues, en el carrer Major, l'artèria principal de la festa, a on duia més bull i estava més encesa. Rallaren, rigueren, bromejant i mirant passar la gent."

Si alçam la vista, destriarem ja l'església de la vila, situada a la part més elevada del nucli urbà més antic:

"Formant el fons del carrer, s'estergia dins la foscor la silueta de l'església. En el frontis, dos finestrons horitzontalment ovats deixaven escapar els raigs debilíssims de la llàntia del Sagrament i dels ciris que cremaven davant la imatge del gloriós Sant Llorenç. Semblava una mirada bondadosa i amical guaitant amb somnolència sobre el poble."

Tradicionalment, els carrers havien estat lloc per a la festa i el joc, per a l'esplai màgic dels infants. Els jocs populars formaven part del repertori més estimat de les festes majors, que Salvador Galmés recull a la seva novel·la Flor de Card:

“Era el dia de Sant Llorenç, la festa major. En Belluguins, a les seques, sense procedir bravates ni provatures, era sortit a les corregudes i s’havia guanyat els dos pollastres.”

Salvador Galmés va ser un observador privilegiat de la festa col·lectiva d’una societat agrícola de començaments del segle XX. La descripció que en fa és minuciosa, rica en detalls, tant que és ben possible reviure-la:

"L'horabaixa l'acompanyà per la vila. La festa estava en el bull. L'aspre so de les xeremies escampava discordances d'alegria primitives dins l'ambient: un ambient gras, heterogeni, format per la cridòria dels venedors ambulants i avellaneres, la veu aguda del revetler encantant i lliurant les dotzenes, els sons del ball, l'embadaliment dels foravilers, les entremaliadures de la gent menuda, els emborbollaments del llenguatge amorós dels jovencells, els remolins de gent granada, purs espectadors d'una festa de la qual, anys enrera, n'eren protagonistes, l'aire pompós i aristòcrata de les pageses de masia; trepig, polseguina, baf, suor, mareig, peus torturats, cossos en premsa, sospirs, plors d'infant, rialles, desveri, rebumbori, quimeres; tot en una mescladissa de discordances harmòniques, amb remor d'eixam humà, com si sobre el poble s'hi estenguessen sostres de teles metàl·liques fortament tenses, rompudes i esqueixades per la pressió expandida de l'alegria pagesa, amb escruiximents i vibracions i estridències d'harmonia sèlvica."

La festa per excel·lència era i és la del patró, la festa major, dia 10 d'agost, quan el sol tòrrid d’estiu dóna pas a vetlades per seure a la fresca i per festejar l'amor.

Els carrers de Sant Llorenç, de les viles mallorquines, havien estat espais de reunió i conversa, domini essencial de l’home i la dona, extensió de l’habitatge:

“En el Sant Llorenç d'ahir, el carrer, l’empredat, era una part més de la casa. Qui més qui manco la cuidava, l’agranava, la regava i, a estones, hi vivia; prenint la fresca, pelant ametles o brodant-hi.”

En ser a l'encreuament entre el Carrer Major i el Carrer de santa Maria de Bellver potser hem de fer una aturada i recordar que sembla ser que aquí s'ubicava la PlaçaVvella de la vila:

"-Llavò encara feien es ball a sa Plaça Veia i en es trast de on ara és Ca'n Vicento, en comencar es ball, calaven foc a sa soca perquè es fumadors sempre tenguessen caliu per sa pipa..."

2. Església parroquial Sant Llorenç:

És l'edifici més singular del poble dedicat a Sant Llorenç, la llicència de construcció del qual fou donada pel Rei Pere el Cerimoniós en data de l’any 1360, i construïda posteriorment per etapes. L'interior presenta una planta longitudinal de nau única i sis capelles laterals, a més d'una coberta de volta de canó. Hi destaquen la imatge gòtica  de la Mare de Déu i quadres del pintor Miquel Pont .

“Formant el fons del carrer, s’entreveia dins la foscor la silueta de l’església. En el frontis, dos finestrons horitzontalment ovals deixaven escapar els raigs debilíssims de la llàntia del Sagrament i dels ciris que cremaven davant la imatge del gloriós Sant Llorenç”.

Sembla ser que l’actual església de Sant Llorenç des Cardassar s’originà arran de l’abandó, a mitjan segle XIV, de la capella de Son Vives com a lloc de culte. A partir d'aleshores, serà aquest edifici l’aglutinador de la pietat popular, la manifestació més visible del sentir col·lectiu. Tant és així que la societat sacralitzada de temps enrere es manifestava entorn del temple. Les grans festivitats del calendari agrícola es relacionaven de forma molt íntima amb les celebracions religioses. Les festes de Nadal amb els pastorells i el cant de la Sibil·la, la deSsant Antoni del porquet o Abat amb la benedicció dels animals, la de Sant Blai amb l'advocació del sant per guarir mals de coll, les de Pasqua amb les processons i la representació del Davallament de la Creu, la del Corpus, la de Sant Joan, la de Sant Llorenç Màrtir, la festa en honor de la Mare de Déu Trobada, totes aquestes mostres de la joia col·lectiva tenien lloc o bé dins l'església o bé dins el seu domini. La duresa del treball quotidià trobava el seu contrapunt en l'esplai de la festa, la qual significava, en la vida comunitària de la pagesia, la distensió que permetia continuar amb la lluita diària per la subsistència. Salvador Galmés descriu la festa de Sant Joan Baptista, també conegut popularment per sant Joan Pelut, a causa potser de la pell de camell que duia damunt les espatles. Cada any a Sant Llorenç, dia 24 de juny, es balla la dansa de sant Joan Pelut, una de les danses rituals que encara avui dia es conserva a la vila:

"Els dos joves s’hi atansaren a esperar... Sant Joan. Era un fadrí dels més falaguers de la vila vestit lleugerament amb sandàlies, calces blanques, baldragues verdes amb cascavells, camisa blanca, capa folrada i volandera de llustrina color carn i barret en forma de capell invertit, la cofa cap avall i l'ala cap amunt com una gírgola plana. Portava un gallardet en la mà dreta, descansant l'esquerra en la cinta formant ansa amb el braç. Trescava tot el poble acompanyat de dos dimonis descalços, vestits de tela de sac en una sola peça amb pintures infernals d’ocre i almàguera davant i darrera, un picarol penjant al cul, un cap de figuera amb gran banyam de boc i una barra en la mà d'un tronc lleuger de valma-rosera. Ballaven tots tres: el sant a rompre, però seriosament; els dimonis, amb feixugor, però còmicament, returant-se adesiara i llançant, per cohonestar llur malfeineria, bramuls feréstecs baixos: Hohohoho! -Jesús, sant Antoni!- amb les hhh fortament aspirades com un sacsament de sonoritats minvants. Darrera ells venien els sonadors, tocant a consciència amb llurs instruments destrempats -flauta camperola, violí, guiterra i guiterró- La tonada de Sant Joan i La Balanguera, que ballaven el sant i els dimonis."

 

3. Casa Natal de Salvador Galmés

Regionalisme o historicisme arquitectònic de principis del segle XX. Característiques com l’arquitectura popular per la planícia de les façanes, amb manca d’ornamentació; acabat amb un sòtil superior a manera de palau gòtic.

Actualment unes oficines bancàries ocupen el casal que l'escriptor Salvador Galmés va habitar fins a la seva mort. L'edifici constitueix la mostra més representativa de l'arquitectura historicista a la vila. Estilísticament s'inclou dins el regionalisme arquitectònic, moviment que es desenvolupa a partir de principis del segle XX. És precisament aquí on mossèn Galmés rep, ja a la seva senectut, la visita que a manera d'homenatge li fan alguns dels intel·lectuals més destacats de la cultura catalana a les Illes.

4. Molí d’en Gras / Molí de la Senyora Rosa

Elements de la vida rural mallorquina per moldre el fruit de la collita del camp; blat, ordi i civada, principalment. Elements bàsics: una nau amb coberta de volta acabada a l’exterior amb un terrat pla. Torre de 7 metres d’alçada. “Els molins de vent estiraven llurs antenes tristes, despullades de veles, com ales sense plomissó de monstres immòbils dins una visió lumínica”.

Si per damunt la voravia del Carrer del Mossèn, en direcció a Artà, giram cap al carrer del Puig, ens encaram amb el Molí d'en Gras. Recentment, aquesta construcció ha estat objecte de restauració i s'ha adaptat per als nous usos. Ara bé, durant segles els molins fariners s'alçaven majestuosos part damunt la resta de cases del poble i devien ser elements singulars que en definien la fesomia. No és estrany que Galmés inclogués els molins i els moliners com a part integrant d'aquella comunitat:

"Els molins de vent estiraven llurs antenes tristes, despullades de veles, com ales sense plomissó de monstres immòbils dins una visió lumínica".

5. Gastronomia de Sant Llorenç

Cal esmentar l’especialitat dels cocarrois de ceba, les panades i el pa mallorquí que ens ofereixen els forns de Sant Llorenç.

6. Pou vell

Aquest és un antic pou públic d’aigua de Sant Llorenç, lloc de pas i reunió per abeurar els animals, fer-hi bugada o recollir aigua per a ús domèstic. De la novel·la Flor de Card recollim: “Els boiets s’aplegaven en el Pou veí, un pou públic a la sortida de la vila, amb abeurador, porxo a davant i clastra a darrera, enrevoltada de piques de rentar , tot a cobri”.

Si seguim tot dret arribam al Pou Vell, indret emblemàtic del nostre reconegut. És precisament en aquest punt del mapa municipal que Salvador Galmés situa les lluites i les anècdotes d’una colla d'amics, els dimonis boiets, que s’enfronten amb l’únic objectiu d’atreure l’atenció de les al·lotes:

"Els boiets s’aplegaven en el Pou veí, un pou públic a la sortida de la vila, amb abeurador, porxo a davant i clastra a darrera enrevoltada de piques de rentar, tot a cobri".

Aquest pou de titularitat pública, habitual en molts pobles de Mallorca, servia per abeurar els animals i per fer-hi la bugada. Aquí s’hi devien arreplegar les dones de la vila que, entre comentaris i rialles, o rentaven la roba o se’n duien aigua:

"La corriola del Pou Vei giscava.

-Me n'hauré d'anar a dur aigo!- i N'Angelina entra dins la casa, sortint-ne al punt amb la gerra buida posada sota el braç dret."

En temps de Salvador Galmés, el pou, que estava situat ja fora del nucli habitat, devia ser un punt neuràlgic per a la vida d'un poble rural. Aquest pou, perduda la seva funcionalitat, ha estat arraconat com a punt de trobada i de bauxa. El Pou Vell ja donava nom al carrer adjacent l'any 1709, i constitueix un dels signes més característics de la vila.